.jpg)
Després de descobrir una mica més sobre la vida de Vermeer i sobre aquella Delft del segle XVII on va viure, em venia de gust aturar-me en un dels seus quadres.
Aquesta vegada, La callejuela.
És una pintura que, a primera vista, pot semblar molt senzilla.
Un carrer.
Unes cases.
Una dona treballant.
Uns nens.
Una porta.
No hi passa res extraordinari.
I potser és precisament això el que m'agrada tant de la pintura de Vermeer.
És capaç de convertir una escena quotidiana en una imatge que ens fa aturar.
Una casa qualsevol de Delft
La callejuela, també coneguda com Vista de cases a Delft, va ser pintada cap als anys 1658-1659 i actualment es conserva al Rijksmuseum d'Amsterdam.
A diferència de moltes de les seves obres, aquí Vermeer no ens introdueix en l'interior d'una habitació.
Ens deixa al carrer.
I no ens porta davant d'un gran edifici ni d'un lloc especialment important.
Ens mostra unes cases senzilles de Delft, amb les parets de maó, les zones emblanquinades, les portes i les finestres.
El Rijksmuseum ha pogut identificar el lloc representat amb força precisió: es tracta de Vlamingstraat, 40-42, a Delft.
I hi ha una dada que em sembla especialment curiosa.
La casa de la dreta estava relacionada amb la família de Vermeer. La seva tieta Ariaentgen Claes va viure en aquella casa amb els seus fills durant bona part del període en què Vermeer va pintar el quadre.
Això fa que la pintura em resulti encara més interessant.
Potser Vermeer no estava pintant simplement un carrer que li havia cridat l'atenció.
Potser estava pintant un lloc que coneixia molt bé.
Una escena de la vida quotidiana
Al centre de la pintura veiem una dona ocupada amb la roba.
A la dreta, apareix una dona asseguda o treballant a la porta.
I a la part inferior hi ha uns nens.
No sabem qui són.
Vermeer tampoc ens explica què estan fent exactament ni què passarà després.
Només ens mostra un instant.
I aquí és on començo a imaginar.
Com devia ser aquella casa?
Com era la vida d'aquelles persones?
Quantes vegades devien passar per aquell carrer?
Què hi havia darrere de les portes?
És com si Vermeer hagués aturat durant un moment la vida d'aquell carrer perquè nosaltres poguéssim mirar-la més de tres-cents cinquanta anys després.
I després vaig descobrir una cosa sobre la porta
Quan vaig veure aquesta pintura, em vaig fixar especialment en una de les portes.
La reproducció que tinc jo mostra la porta de la casa de l'esquerra tancada.
I això em va fer pensar que potser aquesta era la versió definitiva del quadre.
Però no.
Aquí és on la pintura es torna encara més interessant.
Els estudis que s'han fet de l'obra amb tècniques d'anàlisi modernes han permès descobrir que Vermeer havia començat pintant aquella porta tancada.
Posteriorment va modificar la composició i va pintar la porta oberta.
És a dir, Vermeer va començar el quadre amb la porta tancada i, més endavant, va decidir obrir-la.
I això em sembla fascinant.
Perquè normalment, quan mirem una pintura, pensem en el resultat final.
Veiem el quadre acabat i imaginem que l'artista el va pintar així des del principi.
Però no sempre és així.
També hi ha proves, canvis, correccions i decisions que queden amagades sota la pintura.
Una porta oberta canvia la pintura
Pot semblar un detall petit.
Però no ho és.
Una porta tancada ens mostra simplement una façana.
Una porta oberta ens permet imaginar que podem entrar.
La mirada deixa de quedar-se només a l'exterior.
Hi ha un interior que no podem veure del tot i això desperta encara més la nostra curiositat.
És una cosa que m'agrada molt de Vermeer.
No ens ho explica tot.
Ens deixa espais perquè nosaltres els omplim amb la imaginació.
I ara, quan miro la reproducció que tinc a casa, sabent que mostra aquella primera versió amb la porta tancada, la miro d'una altra manera.
Ja no penso que sigui una imatge diferent del quadre.
Penso en aquell moment del procés en què Vermeer encara no havia decidit obrir la porta.
El realisme de Vermeer
Una de les coses que més sorprenen dels quadres de Vermeer és la sensació de realitat.
Quan miro La callejuela, gairebé puc imaginar que estic davant d'aquelles cases.
Puc veure els maons.
Les parets gastades.
Les portes.
La llum.
Les ombres.
Però Vermeer no era un fotògraf.
No es limitava a copiar el que tenia davant.
Escollia què volia representar i com ho volia representar.
Això em fa pensar que aquella aparent senzillesa és, en realitat, fruit de moltes decisions.
La bellesa de les coses senzilles
Potser és això el que més m'atrau de Vermeer.
No necessita grans històries.
No necessita batalles, reis ni escenes espectaculars.
Una dona llegint.
Una noia mirant per una finestra.
Una dona abocant llet.
Una carta.
Una habitació.
O unes cases d'un carrer de Delft.
La vida quotidiana es converteix en protagonista.
I això també és una manera de conservar el passat.
Perquè quan pensem en la història, sovint pensem en els grans esdeveniments.
Però gràcies a pintors com Vermeer també podem imaginar com era el món de les persones corrents.
Com eren les seves cases.
Com vestien.
Com treballaven.
Com eren els carrers.
I fins i tot com entrava la llum per una finestra.
Tornar a mirar el quadre
Després de descobrir tot això, he tornat a mirar La callejuela.
I ara ja no veig només unes cases de Delft.
Veig una escena que va ser pensada, modificada i finalment pintada per Vermeer.
Veig aquella porta que primer estava tancada i que després va decidir obrir.
Veig unes persones de les quals no coneixem el nom.
I veig una ciutat del segle XVII que ja no existeix exactament com la va veure ell.
Potser aquesta és una de les coses que més m'agraden de l'art.
Que una pintura pot semblar que ja la coneixes i, de sobte, una petita descoberta fa que la tornis a mirar amb uns altres ulls.
En el meu cas, ha estat una porta.
Una porta que primer estava tancada.
I que Vermeer va decidir obrir.
I jo, que tinc debilitat per aquest pintor, no puc evitar preguntar-me quantes altres coses amagades sota els seus quadres encara ens queden per descobrir.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada