 |
| Vista panorámica de Lisboa, abans del terratrèmol de 1755 - Rajoles principis del segle XVIII, panell d'advertiment de l'antic palau dels Comtes de Tentúgal, Lisboa. Font: Meisterdrucke. |
L'any 1755, el món va canviar per a sempre. Un terratrèmol devastador, seguit d'un tsunami i un incendi incontrolable, va esborrar Lisboa del mapa. En poques hores, la capital esplendorosa de l'imperi portuguès, plena de palaus barrocs i esglésies gòtiques, es va convertir en runes. Però, paradoxalment, hi ha una manera de tornar a passejar per aquella ciutat desapareguda. I no és a través de la imaginació, sinó del fang cuit.
Una càpsula del temps en blau i blanc
A principis del segle XVIII, unes dècades abans de la catàstrofe, un mestre artesà (Gabriel del Barco) va immortalitzar la línia de la costa de Lisboa en un plafó de rajoles monumental de 23 metres de llargada. El que aleshores era una peça decorativa i d’exaltació civil, avui és un document històric sense preu.
Aquest plafó, conegut com el Gran Panorama de Lisboa, ens ofereix una visió de 360 graus de la ciutat vista des del Tajo. És, literalment, el testimoni visual d'allò que ja no existeix.
Què hi podem veure?
Si ens fixem en els detalls de les peces, descobrim una ciutat que avui ens resultaria estranya:
El Paço da Ribeira: El gran palau reial situat a la vora del riu, amb la seva torre imponent, que va ser totalment engolit pel tsunami.
L'absència de la Baixa Pombalina: El barri quadriculat que avui defineix el centre de Lisboa encara no existia; en el seu lloc veiem un laberint de carrers medievals que pujaven cap al castell.
El perfil del Castell de São Jorge: Que, tot i haver sobreviscut, presentava una silueta molt diferent de la restauració que coneixem avui.
El miracle de la supervivència
El títol d'aquest article no és una metàfora buida. Aquest plafó de rajoles va sobreviure al mateix terratrèmol que descriu. Mentre els edificis que apareixen dibuixats a les rajoles s'ensorraven, la ceràmica va resistir, guardant per a la posteritat el rostre de la seva "víctima".
És una ironia de l'art: la imatge de la ciutat va ser més forta que la ciutat mateixa. Avui, visitar el "Museu Nacional del Azulejo" per veure aquesta peça és el més semblant a fer un viatge en el temps. És l’oportunitat de mirar als ulls una Lisboa que es creia eterna i que només la ceràmica va permetre que realment ho fos.
Fonts consultades:
- Museu Nacional do Azulejo (Lisboa): museudoazulejo.gov.pt.
- Pereira, João Castel-Branco: el seu llibre Portuguese Tiles from the National Museum of Azulejo
- Simões, J. M. dos Santos: Autor de l'obra monumental "Azulejaria em Portugal no século XVIII".
-Fundação Calouste Gulbenkian.
 |
| Vista panorámica de Lisboa, abans del terratrèmol de 1755 - Rajoles principis del segle XVIII, panell d'advertiment de l'antic palau dels Comtes de Tentúgal, Lisboa. Font: Meisterdrucke. |
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada