El jilguero de Carel Fabritius: un petit ocell que ens convida a mirar



Hi ha quadres que ens sorprenen per la seva grandesa, pels seus colors o per la història que expliquen.

I després n'hi ha d'altres que, aparentment, no tenen res d'extraordinari.

Un petit ocell, una paret clara, un menjador i una cadena.

Això és pràcticament tot el que veiem a El jilguero, de Carel Fabritius.

I, tanmateix, és un d'aquells quadres davant dels quals és difícil no aturar-se.

Quan vaig descobrir Carel Fabritius, em va cridar especialment l'atenció aquest petit quadre. Potser perquè, malgrat la seva senzillesa, el jilguero sembla estar a punt de sortir de la pintura.

Un ocell molt real

Fabritius va pintar El jilguero l'any 1654, poc abans de morir.

L'obra és molt petita: fa només 33,5 per 22,8 centímetres. Actualment es conserva al Mauritshuis de la Haia.

El que veiem és una cadernera europea (Carduelis carduelis), posada sobre el seu menjador i subjectada per una cadena a una de les potes.

El seu plomatge destaca sobre el fons clar: el vermell de la cara, el negre de les ales i aquella franja groga tan característica.

Però el que més sorprèn és la manera com Fabritius el va pintar.

No va necessitar omplir el quadre de detalls. Les pinzellades es poden veure clarament i, en alguns punts, la pintura és força espessa. I, malgrat això, des de certa distància el petit ocell sembla gairebé real.

Un ocell que sabia fer trucs

Avui ens pot resultar estranya la imatge d'un ocell subjectat per una cadena.

Però al segle XVII les caderneres es tenien sovint com a animals domèstics perquè podien aprendre petits trucs.

Un d'ells consistia a treure aigua d'un recipient utilitzant una galledeta molt petita, semblant a un didal.

Precisament d'aquesta habilitat prové el nom neerlandès puttertje, que es podria relacionar amb l'acció de treure aigua.

Per això, el que Fabritius va representar no era simplement un ocell qualsevol. Era un animal que en aquella època formava part de la vida quotidiana de moltes persones.

Enganyar els ulls

I aquí és on el quadre es torna encara més interessant.

El jilguero és un exemple del que es coneix com a trompe-l'oeil, una expressió francesa que significa literalment «enganyar l'ull».

Fabritius juga amb nosaltres.

La paret sembla una paret de veritat. El menjador sembla sobresortir. I la cadernera, vista des de sota, sembla estar davant nostre i no pas pintada sobre una superfície plana.

El Mauritshuis considera probable que l'obra fos concebuda per crear precisament aquesta il·lusió. Fins i tot s'ha plantejat que pogués haver estat col·locada en un lloc on es veiés des de baix, reforçant encara més la sensació de realitat.

És curiós pensar que fa gairebé quatre-cents anys un pintor ja intentava aconseguir una cosa que encara avui ens fascina: fer-nos dubtar durant un instant d'allò que estem veient.

Un petit quadre amb una gran història

I encara hi ha una altra raó per la qual El jilguero és especial.

Fabritius va morir aquell mateix any, el 1654, quan una explosió al magatzem de pólvora de Delft va destruir una part important de la ciutat.

El seu estudi estava molt a prop del lloc de l'explosió i el pintor va morir a conseqüència de les ferides. Només tenia 32 anys.

La seva carrera havia estat molt curta i, per això, només han arribat fins als nostres dies unes poques obres seves.

Entre elles hi ha aquesta petita cadernera.

Un ocell que potser, sense aquella tragèdia, hauria estat només una obra més dins d'una trajectòria molt més llarga.

No sabem què hauria arribat a pintar Fabritius si hagués viscut més anys.

Però sí que sabem que en aquest petit quadre ja hi trobem una manera molt personal de jugar amb la llum, el color, la perspectiva i la realitat.

I potser això és el que més m'agrada de El jilguero.

Que només cal un ocell petit, una paret i unes quantes pinzellades per aconseguir que, quatre segles després, nosaltres encara ens aturem a mirar.

Font de la informació i de la imatge: Mauritshuis, La Haia.

Comentaris