A vegades, els grans misteris de la vida no necessiten complicades explicacions filosòfiques. N'hi ha prou amb un conte senzill, d'aquells que semblen petits però que, quan hi penses una mica, et deixen una pregunta donant voltes pel cap.
Fa poc vaig retrobar un relat que m'ha fet pensar molt. Parla de dos nadons bessons que conversen dins del ventre de la seva mare, intentant imaginar què hi pot haver després del naixement.
Un d'ells està convençut que la vida s'acaba allà dins. L'altre, en canvi, creu que el naixement no serà un final, sinó el començament d'una vida que encara no poden imaginar.
I no he pogut evitar pensar que, d'alguna manera, nosaltres també podríem trobar-nos en una situació semblant.
Una metàfora de la condició humana
Els dos nadons només coneixen el seu petit món: un espai fosc, càlid i segur. No han vist mai la llum, no saben què és caminar, respirar o contemplar el món exterior.
Per això, quan un d'ells parla d'una vida després del naixement, l'altre no pot entendre'l. Des del seu punt de vista, allò que no pot veure ni experimentar no pot existir.
No ens passa una mica el mateix als éssers humans?
També nosaltres vivim envoltats de coses que no podem comprendre del tot. Intentem explicar-les, estudiar-les i buscar-hi respostes, però hi ha preguntes que continuen obertes: què hi havia abans de néixer? Què passa quan morim? Existeix alguna cosa més enllà del que podem percebre?
Potser mai no tindrem totes les respostes.
I potser precisament aquí comença el misteri.
Els dos rostres de la consciència
En el diàleg dels bessons hi veig també dues maneres diferents d'enfrontar-nos al desconegut.
Una és la racional: necessita proves, explicacions i certeses. No accepta fàcilment allò que no pot demostrar.
L'altra és més intuïtiva: no afirma tenir la resposta, però és capaç d'imaginar que pot existir alguna cosa que encara no comprèn.
No crec que una hagi de negar necessàriament l'altra.
Podem ser racionals i, alhora, reconèixer que hi ha coses que encara no sabem.
De fet, potser aquesta és una de les coses que més m'agrada del misteri: no ens obliga a creure, sinó que ens convida a preguntar.
La Mare
En el conte apareix una figura que els dos nadons no poden veure, però que és present en tot moment: la mare.
Per a un d'ells, la seva existència és impossible de demostrar. Per a l'altre, en canvi, hi ha petits indicis: el batec, la sensació d'estar protegit, aquella presència que no pot veure però que d'alguna manera pot sentir.
La Mare pot representar moltes coses segons la mirada de cadascú: Déu, l'origen de la vida, la natura, l'univers o simplement aquell gran misteri que encara no sabem explicar.
I potser no cal decidir quina interpretació és la correcta.
El naixement com a metàfora
El més interessant del conte és que els dos nadons tenen por d'una cosa que, des de la nostra perspectiva, sabem que és necessària: el naixement.
Per a ells, abandonar aquell espai conegut significa perdre-ho tot.
Però nosaltres sabem que, en realitat, és el pas cap a una nova etapa.
I aquí és on la metàfora es torna especialment poderosa.
I si la mort fos, des d'una altra perspectiva que nosaltres no podem veure, una cosa semblant?
No dic que sigui així. No ho sé.
I precisament aquest «no ho sé» és el que em sembla més interessant.
Potser no cal tenir totes les respostes
Quan la vida ens posa davant de situacions que no podem entendre, és natural buscar respostes. Però potser també hem d'aprendre a conviure amb les preguntes.
Aquest conte em recorda que allò que no podem veure no necessàriament deixa d'existir. I també que els nostres límits de comprensió no són necessàriament els límits de la realitat.
Potser nosaltres som com aquells dos nadons: vivim en un món que coneixem, intentem imaginar què hi ha més enllà i discutim sobre allò que no podem demostrar.
Un pensa que després del naixement no hi ha res.
L'altre confia que hi ha alguna cosa més.
I jo, si he de triar una resposta, em quedo amb aquella que dona nom a aquest blog:
Jo només sé que no sé res.
Potser no sabrem mai què hi ha més enllà. Però continuar preguntant-nos-ho, imaginar-ho i mantenir viva la curiositat també és una manera d'entendre millor la nostra pròpia existència.
I potser, de vegades, només cal parar una mica, escoltar el silenci i preguntar-nos si, com aquell nadó, nosaltres també podem sentir una presència que encara no sabem explicar.
Sobre el conte
Inspirat en el conte Les deux jumeaux qui ne s'étaient jamais rencontrés, de Jacques Salomé, inclòs a Contes des petits riens et de tous les possibles (2015).
Adaptació lliure a partir de la versió publicada a Funeral Natural, Dos bebés reflexionan sobre el más allá.
Fotografia: WallpaperBetter.
El diàleg dels bessons
A l'interior del ventre matern, dos nadons creixien junts. Després de setmanes de compartir espai, moviments i batecs de cor, un d'ells va trencar el silenci.
—Escolta... tu creus que hi ha vida després del naixement? —va preguntar el primer, una mica inquiet.
El segon, que es considerava més pragmàtic, va somriure a les fosques.
—Quina ximpleria. És clar que no. Com vols que sigui la vida fora d'aquí? Això d'ara és el nostre món: és un lloc segur, càlid, fosc i tenim tot el que necessitem. Què hi hauria allà fora?
El primer es va moure, buscant una posició més còmoda, i va insistir:
—No ho sé exactament... però potser hi ha més llum que aquí. Potser podrem caminar amb les nostres pròpies cames i menjar amb la boca, en lloc de dependre d'aquest cordó umbilical.
El pragmàtic va deixar anar una petita riallada.
—Caminar? Menjar per la boca? Però si això és absurd! El cordó umbilical és la nostra única via de vida i ja és prou curt. És físicament impossible que sobrevisquem sense ell. El naixement és el final de tot, no ho veus? Després d'això, només hi ha el no-res.
El primer nadó es va quedar pensatiu un moment, escoltant el ressò d'aquell batec constant que els acompanyava des del primer dia.
—Doncs jo crec que hi ha una Mare —va dir amb veu suau.
—Una Mare? —va respondre l'altre, gairebé indignat—. Tu l'has vista mai? On és? Si existís, estaria aquí amb nosaltres. El que passa és que necessites inventar-te històries perquè et fa por acceptar la realitat: estem sols en aquest espai.
—No estem sols —va replicar el primer amb una seguretat profunda—. De vegades, quan estem molt callats, si prestes atenció, pots sentir com ens canta. Pots notar com ens acarona des de fora. Jo crec que el naixement no és el final... és només el moment en què, per fi, la podrem veure cara a cara.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada